Interacció 2015: Polítiques culturals per a un canvi d’època

Un dels 5 pilars del nostre pla estratègic 2014-2018 és generar discurs. Volem difondre la manera de fer d’Amical, tenir un discurs que ens ajudi a estructurar i justificar el que fem i que al mateix temps millori el sentiment de pertinença de totes les persones implicades en els projectes.

Per aquest i d’altres motius la setmana passada vam assistir a Interacció 2015, amb l’objectiu de veure quines eren les propostes i les inquietuds de la resta d’agents culturals. Compartim aquí les nostres notes per tal que siguin útils pel màxim nombre de persones possibles. No vam assistir a totes les sessions. Això no vol ser una crònica a l’ús sinó una mera documentació del que vam veure, escoltar i que vam pensar que podria ser d’utilitat per altres

INTERACCIÓ 2015. Resum esbiaixat i parcial. Notes a peu d’escenari.

Presentació inicial: Juanjo Puigcorbé

Puigcorbé obre les sessions comentant que la cultura és una despesa social, i que l’objectiu de la Diputació de Barcelona és dur la cultura a tothom. S’autopresenta com a professional del sector en tant que actor. Comenta diverses dades interessants, com que la cultura representa aproximadament un 10% pressupost de la Diputació, comparat amb el 0,7 de la Generalitat, i menciona que en termes totals la seva aportació és superior a la del Ministerio de Cultura Espanyol. També analitza el procés de creació d’infraestructures dels darrers 40 anys per cobrir dèficits històrics, fent menció especial als anys de bonança i a la creació d’infraestructures actualment poc sostenibles. Menciona que el procés no està acabat i que encara es poden trobar comarques sense cinemes (Osona) o ciutats com Calaf on encara no hi ha biblioteca.

Conferència inaugural: Xavier Antich

Xavier Fina presenta a Xavier Antich destacant el seu compromís amb el present, interactuant amb els dubtes del dia a dia i en les polítiques culturals des de la responsabilitat i saviesa. Recomana especialment els informes inicials del CoNCA, sortits parcialment de l’obrador d’Antic, i basat un en la dimensió econòmica i social de la cultura i un altre en les relacions entre cultura i educació.  La presentació d’Antich comença amb una pregunta: 40 anys de polítiques culturals: Què hem guanyat i què hem perdut?

Comença recordant un poema Salvador Espriu de 1954, que es plany del país propi, tot envejant la realitat sociocultural europea. Menciona, en format acudit, que Espanya té més futur que altres països europeus perquè fins fa molt poc encara vivia al segle XVII: encara no ha accedit plenament a la modernitat que la resta de països porten segles implementant, i des del 1978 s’ha hagut de fer una feina molt gran per posar-se al dia, no sense oblidar que la realitat no s’atura i continua evolucionant.

Em va agradar especialment la definició d’Antich de Cultura: “béns públics comuns, regits per un marc al marge de la oferta i la demanda i que no poden ser avaluats exclusivament per termes econòmics o estadístics. Alguns dels seus valors són el valor d’existència, valor de prestigi, valor de cohesió, valor educatiu i valor simbòlic i si voleu, patrimonial”

Antich identifica 3 fases de polítiques culturals:

• Fase 1: Al segle XVIII, amb la il·lustració i el posterior racionalisme, la cultura s’entén com a producte per la formació humanística de l’esperit. És una eina emancipadora, d’alliberament individual i cohesió social. Es configura una primera esfera publica del concepte, amb Kant com a referent teòric. Neix el concepte de gust, de públic i un incipient sistema de promoció, organització i difusió de les produccions culturals (salons de pintures, òperes, novel·les per entregues…)
• Fase 2: Desenvolupament global de la cultura de masses, que converteix la cultura en indústria cultural, el producte cultural en mercaderia de consum i el públic cultural en consumidor avaluable a nivell quantiatiu i economicista. Menciona la ”Dialèctica de la Il·lustració” d’Adorno, per argumentar el naixement d’una relació passiva amb la cultura (com a consumidors), el progressiu bloqueig de la imaginació i de la reflexió crítica, així com la separació entre productor i consumidor cultural. Compara el procés d’industrialització cultural amb altres processos similars com el de mecanització de l’agricultura o de la metal·lúrgia, on es promou una estandardització i serialització de la mateixa. Menciona també l’anàlisi empírica de Bordieu i la crítica de Walter Benjamin a les Exposicions Universals, on gent de classes populars podia veure un univers màgic i a l’hora inaccessible, on la burgesia bloqueja els somnis que promet. Adorno critica que el discurs de la dimensió econòmica de la cultura, i la seva conseqüent incidència en el PIB intenta situar la cultura dins dels marcs conceptuals del capitalisme.
• Fase 3: Actual: Incrementa la necessitat de considerar la cultura des de la seva consideració social i participativa. Es considera un bé públic comú que ha de ser conservat pels beneficis socials que genera en la seva col·lectivitiat. Durant els anys 80 s’intenta ampliar els públics, incorporant nous estrats socials i noves franges d’edat. És quan es generalitza l’organització d’activitats pedagògiques a les institucions culturals i l’organització de visites escolars.  A nivell loca, hem anat rapid: molt ràpid pel que fa al desplegament d’una modernistat interrompuda reiteradament. A causa del ritme encara perdem llençols a cada bugada. Recorda que el concepte de ciutadania es basa en la pertinenca a una entitat col·lectiva. en la participació social i política i ens les drets politics i socials: “sense participació en allò que una col·lectivitat té en comú, no existeix realment la plena ciutadania”.  Recorda a Marina Garcés i la seva teoria del comú: En l’espai de la cultura es produeix ciutadania.

Dit això, analitza la problemàtica del debat actual: Quin és el retorn social de la cultura? Com ho mesurem?  La cultura representa un factor positiu de primer ordre en el desenvolupament social d’una comunitat, tant a nivell productiu econòmic com a la qualitat de vida, cohessió social. És per això que les politiques culturals amb voluntat democratitzadora han de garantir i multiplicar l’accés a la cultura i a les produccions culturals, no com un horitzo final sino com un fonament o punt de partida. Finalitza argumentant que el valor afegit de la cultura no és econòmic sinó social. “Qui us parli de nínxols, és el traidor”

Jordi Sellas com a representant de les indústries culturals. Berta Sureda com a representant del paradigma de lo comú i lo comunitari.

• @JordiSellas:  “El Departament de Cultura gestiona àrees de competència que s’han d’adaptar a la realitat, no a l’inrevès. Defensem un model de creació que pensa per igual en els creadors i en el públic. Tradicionalment un alt % dels recursos es van centrar en la producció (generar llibres, espectacles, expos…) pensant poc en qui era el receptor d’aquests continguts. També defensem la professionalització del sector cultural. Allò públic no és el mateix que allò que és un servei públic: Cal repensar la cultura des d’aquest punt de vista. Com millorem l’administració -que és de tots- pq gestioni millor les nostres necessitats? No podem donar per perduda l’administració. Una de les nostres propostes va ser unir el Dept de promoció cultural amb l’Institut Català de les Empreses Culturals. El concepte indústria cultural no respon a la nostra realitat, però és l’estàndard (Unesco et al): al sector tenim 35.000 unitats de negoci dels quals un 50% són autònoms. La resta són empreses d’entre 2-10 treballadors. Tinguem el nom que tinguem parlem d’un mateix ecosistema, on interactua la creació, els equipaments, les empreses, els mercats i els públics, sempre des d’una transversalitat per sector (Audiovisual, arts escèniqeus, música, literatura, arts visuals, digital…). Sellas comenta diverses vegades l’evolució de les apreciacions semàntiques del sector. Els nostres objectius són 2: Més feina i més públic. Més i millors professionals de l’àmbit cultural i més i millors públics. Estem millorant els procesos de convenis d’equipaments públics, teatre, dansa i circ per tal que les institucions i les empreses poguin prendre decisions a mig termini. El nostre repte actual són els convenis amb agents multidisciplinars”
• @BertaSureda: “Barcelona s’ha convertit en una marca. Nosaltres defensem la idea de que no hi ha una única cultura sinó diverses cultures, on hem de falicitar espais per la reflexió, per la creació i per la gestió del conflicte. La nostra prioritat és consolidar allò que ja existeix més que no pas gestionar noves infraestructures: l’objectiu és que un teixit de base ompli les institucions existents, per reduir la desconnexió de la ciutadania amb la cultural. Més del 80% dels públics de les grans institucions culturals són turistes. També hem d’incorporar la ciutadania en el disseny de les polítiques culturals: Volem ser un punt més en un teixit d’agents culturals. No volem liderar res. L’ICUB és i ha sigut una eina molt potent, continuarà gestionant produccions culturals però es vol potenciar la figura d’un ICUB facilitador per tal que els altres agents facin les produccions. Penso que la major part de la ciutadania tenen dificultat d’accés a la cultura. Volem treballar la permeabilització entre cultura i educació, incorporant la pràctica artística en els programes docents. També volem arribar a aquells que no tenen experiències culturals.  Cal gestionar la precarietat del sector, i cal reflexionar pq des de les administracions ho promoven amb concursos on qui cobra menys es queda el servei. L’AjBCN ha creat una oficina de bones pràctiques que s’hauran d’anar implementant en tots aquells projectes que rebin finançament del sector.

Conversa:

Sellas comparteix la idea de no mesurar la cultura “exclusivament” en termes econòmics. L’administració ha de posar els recursos necessaris en forma de préstec -aportació reintegrable- convertible en subvenció si el projecte fracassa, amb l’objectiu de fomentar un ecosistema. Cal garantir l’existència dels agents petits i deficitaris per defecte. Els grans festivals catalans rebien una aportació fixa per conveni, ara s’han convertit en préstecs financers per facilitar els fluxes de caixa. És molt bo que es debatin les coses amb comunitats i experts però, d’altra banda, qui acaba signant ets tu.

Berta comenta que “El nostre document MARC és més l’Agenda21 que no pas un sistema ministerial molt dirigent de la cultura”. Els grans agents també poden fer més feina més enllà de la pròpia institució. No volem ser un agent que intervé massa activament, sinó que recomana, tenint en compte que els canvis de política cultural sempre són a mig termini.

Sellas critica la visualització de la polèmica “llotja del Liceu”, com a element de visualització d’un fals classisme. Fomenta que tothom qui vulgui pugui tenir portes d’entrada a la cultura. Berta contesta que és el Liceu qui ha de democratitzar l’òpera, però que possiblement l’agent no hi tingui interès. Fina s’afegeix dient que la barrera important del Liceu no és únicament l’econòmica. Sellas argumenta amb l’exemple d’Escena 25 com a porta d’entrada o el % de societat lectora i els programes Llegim el teatre de Biblioteques i el TNC. Sureda recupera la idea bàsica de la manca de foment de l’educació i la cultura en fases formatives de la persona.

Pros i contres de la gestió comunitària de la cultura: Oriol Barba, Anna Subirats i Pep Montes : moderada per Ingrid Guardiola

• Barba i Subirats diuen que no venen del món cultural, sinó de l’activisme urbà. El concepte ampli de la gestió comunitària es dóna a Barcelona de manera més o menys sistematitzada però a la pràctica pren formes molt diferents, que depenien de tres coses: El territori on hi tenen lloc, l’espai i la tradició del projecte.  Com s’interpreta l’estudi? A Barcelona es fa molta gestió comunitària, molt diversa i des de fa anys. Des del context actual es pot analitzar en dues dimensions: El de les crisis de legitimitat dels agents i institucions polítiques i sota l’increment de la corresponsabilitat del comú davant de la vulnerabilitat del propi sistema. Es podria interpretar com una resiliència per mantenir els béns públics com a tal, com un element d’adaptació. Hi conviuen una tendència institucionalitzadora i una marginalitzadora, depenent de cada realitat. Un dels riscos o tensions dels col·lectius o gestors comunitaris és lluitar per no ser “assimilats” per l’administració o administració de torn. Un altre era la tensió entre formalització i tecnificació del projecte i la progressiva pèrdua de connexió o fins i tot renovació del col·lectiu de base. També cal saber gestionar el risc d’autotancament del col·lectiu: no representació ciutadana sinó obrir a la participació directa.
• Pep Montes: Des d’un punt de vista favorable a la gestió comunitària, pregunta per què als 80 hi va haver un auge dels projectes de gestió comunitària, similar a l’actual? Moments de crisi econòmica, social i fins i tot democràtica. És llavors només un model vàlid en moment de crisi? Si l’Administració pública fes la feina que li toqués, caldria la gestió comunitària? Montes comenta la gestió comunitària com a element contestatari a la perversió del model públic per l’Administració, que perd de vista el concepte de bé comú, però també menciona els riscos de la crítica per defecte de tot element privat. Comenta l’exemple d’un model de gestió comunitària i es qüestiona si aquesta podria ser integrada en un sistema amb més agents (com empreses, administració)?

Conversa

L’Oriol Barba entén la gestió comunitària com un element de pas o un procés de formació personal, on també és difícil delimitar què és la gestió i què no. L’administració corre el risc de dir “això és un projecte maco i això un projecte dolent”, i posen exemple Can Batlló vs Can Vies. Montes diu que cal anar amb cura quan la gestió comunitària fa servir recursos públics. Si ho fa amb pressupostos i/o equipament públics, cal parlar-ne. Llavors cal trobar si o sí uns espais de concertació. També es comenta que hi ha associacions que es perverteixen quan reben encàrrecs de gestió d’un recurs públic (equipament et al) i acaben fins i tot desapareixent.

La desmaterialització de la biblioteca i la crisi de la llibreria. Fa un segle es ban començar a obrir les biblios municipals: caixes tancades amb forma de temple: cultura pel poble, que se’n beneficiaria d’una forma regulada i vertical : l’administració et dirà què has de llegir i com has de llegir. Les biblioteques són un dels serveis públics més ben valorats i això no és per que sí. El llibre és un objecte o un sistema? Com a sistema implica que el més important és el contingut. El llibre ja és producció en sèrie, ja és virtualització de la cultura. El que ha passat té a veure amb la virtualització de la cultura, on el suport i el contingut s’han separat. Hem passat d’anar a buscar aigua al pou a tenir l’aixeta a casa, però amb llibres. L’aixeta és Internet. Bernat comenta l’increment exponencial d’informació disponible i com això afecta a les biblios: l’antiga debilitat de la biblioteca (inespeficititat) ara és la seva fortalesa: són medidadors d’una comunitat que accedeix a la cultura però no necessita comprar-la. En canvi, l’especificitat de les llibreries ara és la seva feblesa: manca de flexibilitat.

Tenim aigua de l’aixeta però continuem comprant ampolletes. El senyor Bezoya no ens ven aigua, ens ven salut. Les llibreries ja no venen llibres, venen cultura. És més fàcil comprar llibres des de casa que des d’una lliberia. Les biblioteques sempre han venut cultura. La biblioteca es globalitza: una persona es pot fer sòcia de la biblioteca de Tgn des de Nova York? Les llibreries es troben en la paradoxa inversa, ara s’han de hiperlocalitzar.

 Els ciutadans i la gestió de la cultura. Moderat per Ingrid Guardiola

• Jordi Sans (@tocaboires) 4 idees que es mencionen a interacció i em generen dubtes.
  1. Cultura: Sans qüestiona les conseqüències de la simplificació reduccionista de la cultura en art, convertint-lo en un tema maiestàtic. Relativitza la funció d’aquest com a generador de cultura per sota de la publicitat o altres aspectes amb un impacte més directe.
  2. Públics: Una terminologia marquetiniana converteix a l’usuari en client, mitjançant diversos eufemismes. Seguirem sent públic o ens convertirem en agents integrants de la institució?
  3. Gestió comunitària: Un sistema complex ha de permetre la coexistència de realitats diverses amb comunitats amb diversos nivells d’implicació
  4. Institucions: Quines són les preguntes que s’han de fer? Quins temes han de tractar?

• Pepe Serra: El MNAC és un museu monstre, enciclopèdic. La gran discussió del museu és la seva centralitat social. Entendre que el monopoli del coneixement ja no és del museu. Qualsevol pot parlar de les col·leccions que es conserven a la institució. Temes crítics:
  • Governança de les institucions: responen a uns paràmetres que són obsolets (representació de l’administració, empresarials o -excepcionalment- social). Només parlen de xifres i visitants. I els mitjans amplifiquen això, oblidant discurs i rols o altres preguntes de més profunditats
  • Multidimensionalitat: El museu és i ha de ser moltes coses a l’hora. Però te moltíssima resistència al canvi. El sector cultural no ha aconseguit que la societat el reclami: El museu ha passat molts anys repel·lent a la gent: un discurs, un públic. Manolo B.V. diu : No hi ha un públic, hi ha milers de minories. Necessitem una aproximació complexa: hem desaprofitat una crisi -la del MACBA- per repensar la nostra governança.  Al Picasso hi havia un 10% de gent local.Al MNAC hi ha gairebé un 50% local, però amb un % d’incidència social miserable.

• Santiago Eraso: Com a nou Gerent de Madrid Destino reclama un nou model de cultura a mig termini, repensant l’ecosistema. Madrid vol semblar-se a Barcelona però en la seva vessant turística, no cultural. Sense parlar d’utopia, m’agrada dirigir-me cap a l’impossible, però sempre acabo sent un reformista. Un regidor veu un edifici gran i diu: això? Per a la cultura! centrant-se només en el continent i no en el contingut. Hi ha polítiques culturals orientades cap al turisme i la generació de riquesa que van que moltes ciutats occidentals s’hi assemblin. El “claim” de Madrid Destino és “cultura, turismo i negocio”. Si la ONU truqués demanant propostes per salvar els museus davant una hecatombe, què hi fariem?

Conclusió de Xavier Fina

Interacció va començar el 1984 i sempre ha procurat ser un punt d’inflexió en la professió, no com a ruptura sinó com a element que senta unes bases. En aquesta edició es veu un canvi generacional, la incorporació de nous interoluctors no estrictament del sector i s’ha donat valor a la importància de les idees, no com a retòrica de l’acció sinó com allò que permet l’acció.

Valoració personal:

• La superació del concepte de les “externalitats” de la cultura: existeixen però no són l’element nuclear
• Estem de tornada sense haver arribat. Hem sigut postmoderns sense arribar a ser moderns. Encara no tenim un sistema cultural endreçat: podem disgregar allò que és sòlid, però ho estem fent amb una cosa encara infinita. S’ha mencionat molt una necessària llei del mercat social, i continua la reclamació històrica d’un Observatori de la cultura. Un altre tema és la “Cultura i educació” com a trending tòpic: Cal fer un pacte nacional per l’educació i la cultura amb unes polítiques determinades.
• Cal un diàleg entre paradigmes: Hem aconseguit que la ciutadania esdevingui el centre de les polítiques culturals, i no el propi sector. El nou paradigma beu MOLT d’un paradigma encara més antic, però s’ha de començar a parlar un llenguatge comú. Estem en un Interregne, però cal parlar i reflexionar sobre què fem mentre no arriba el nou paradigma.